- Facilitar als nostres fills que pu-guin practicar el tipus d’activitat es-portiva que més els agradi, en lloc d’obligar-los a que facin la que més ens agrada a nosaltres mateixos.
- Interessar-nos per l’esport que practica el nostre fill: si li agrada, si es diverteix, si progressa i aprèn. Se-ria important assistir a les competi-cions o activitats en què participi.
- Interessar-nos per l’enfocament de la pràctica esportiva per part de l’entrenador del nostre fill, sol·licitar-li informació sobre les característiques de l’esport, el reglament, què espera dels pares dels seus esportistes, i plantejar-li els nostres dubtes i in-quietuds.
- Animar el nostre fill en una com-petició, donant-li suport, reconeixent el seu esforç i interès, però evitant fer d’entrenador.
- Mantenir-nos tranquils i confiar en el nostre fill quan durant un entrena-ment o competició comet un error o no li surten les coses.
- Mostrar respecte i cordialitat du-rant les competicions en relació amb els entrenadors i els esportistes dels equips contraris.
- Respectar, comprendre i donar suport a la funció dels àrbitres en les competicions. Les queixes i propos-tes només poden plantejar-se a tra-vés dels canals adequats, en lloc de fer-ho en públic.
- Animar el nostre fill a practicar un esport d’acord amb les regles.
- Aplaudir les bones actuacions tant del nostre fill com dels seus com-panys d’equip i de l’equip contrari.
- Assistir, participar i col·laborar amb l’entrenador quan ens convoca a una reunió.
- Col·laborar amb el nostre fill, el seu entrenador i el seu col·legi, club o equip en els entrenaments i en l’organització d’activitats i compe-ticions.
- Preguntar a l’entrenador amb educació i discreció (en el lloc i el moment adequats) quan hi ha algu-na cosa que no comprenem o no ens agrada el que fa.
- Delegar en l’entrenador la feina de l’educació del nostre fill a l’hora de fer esport.
- Noi oblidar la resta de membres de la família; ningú s’ha de sentir rebutjat o encasellat per l’esport que practica.
El que no hem de fer els pares
- Empènyer o animar massa el nos-tre fill a fer esport i a participar en competicions.
- Donar indicacions tècniques al nostre fill durant una competició o abans o després que tingui lloc.
- Desesperar-me o irritar-me quan el meu fill o el seu equip perdi amb un altre que penso que no és tan bo.
- Mostrar alguna vegada el meu empipament a l’entrenador del meu fill per no
comptar amb ell com a titular de l’equip o per assignar-li un paper que jo consideri que no li cor-respon.
- Recriminar l’àrbitre en una compe-tició quan la seva actuació no m’ha semblat encertada.
- Recriminar o discutir obertament amb els pares d’altres esportistes durant un entrenament o una compe-tició.
- Ridiculitzar o criticar l’adversari en presència del meu fill.
- Parlar de manera despectiva del comportament i de la manera com l’entrenador del meu fill fa la seva feina.
- Donar massa importància o criti-car el resultat que ha obtingut el meu fill en alguna competició.
- Somiar que algun dia el meu fill es converteixi en un gran campió.
- Amenaçar el meu fill i fins i tot arribar a castigar-lo amb deixar de fer esport quan no va bé en els estudis o fa alguna cosa malament.
- Mostrar poc interès a acompa-nyar el meu fill als entrenaments o a les competicions.
- Mostrar poc interès a acudir a una reunió de pares o a parlar amb l’entrenador quan em cita.
- Pensar que el meu fill pot dedi-car-se a una altra mena d’activitats més profitoses que fer esport.
Qüestionari de reflexió elaborat pel departament de Cultura del Govern d’Aragó
Si la millor prevenció i solució per a la violència en l’esport és l’educació, un paper capital en aquest aspecte l’han de tenir els pares i les mares. En el recent seminari sobre violència en l’esport, celebrat a Madrid, el govern d’Aragó va presentar un pro-grama amb una sèrie de projectes preventius i edu-catius, anomenat Entrenant pares i mares, que in-clou activitats informatives i formatives... Una de les activitats que més fascinen els joves amb edats compreses entre els 6 i els 16 anys és sens dubte la pràctica de l’esport, una de les facetes més impor-tants i divertides de la seva vida quotidiana. I la gran majoria de sociòlegs i experts en pedagogia no dubten a assenyalar l’esport com una de les fórmu-les de suport dels joves per aconseguir una bona educació i desenvolupament. No obstant això, en molts casos l’actitud dels progenitors cap als seus fills pot desvirtuar aquesta funció apartant-los del camí del desenvolupament ideal. Amb l’esport els xavals desenvolupen la convivència, fomenten no-ves amistats, els ajuda al desenvolupament físic i sobretot es converteix en una eina ideal per formar-se com a persones...
L’ideal és recordar sempre que els fills són persones que s’eduquen fent es-port, on l’important és com ho fa i no què aconse-gueix, si es diverteix, si aprèn, si és bo per a la sa-lut, si s’enriqueix amb la relació amb altres espor-tistes, entrenadors, àrbitres, familiars d’altres espor-tistes... Els pares, en resum, sempre són un exem-ple per a ells. Moltes vegades s’ha pogut observar com alguns pares recriminen l’actitud o el treball dels entrenadors cap els seus fills semse tenir en compte que el respecte i el suport mutu en el paper que cadscú ocupa respecte el xaval i la comunica-ció permanent entre tots dos és la millor garantia de la seva formació esportiva... Els rivals no han de ser enemics, són xavals que com la resta de nens prac-tiquen un esport per diversió, que els ajuda a for-mar-se i a ser millors. Cal tenir en compte que qual-sevol imatge agressiva o inadequada és el model més contraproduent per al desenvolupament del fill si es vol evitar que en un futur pugui tenir comporta-ments violents tant en l’esport com en la seva convi-vència amb la resta de la societat. C. Méndez. Avui. 17 de novembre del 2003. Pàg. XI |
|
